No hi ha sortida espanyola a la crisi econòmica

Espanya sense les exportacions i els impostos de Catalunya estaria en la mateixa situació de fallida de Grècia. Ara, davant la crisi grega Europa ha obligat el Govern Espanyol ha retallar el seu pressupost en 15.000 milions d'euros. En els propers anys Espanya haurà d'equilibrar tant el seu dèficit de l'Estat com el dèficit en la balança de pagaments i aquestes dues correccions tindran conseqüències doloroses i posaran al roig viu els antagonismes entre l'economia catalana i l'espanyola. Catalunya no sortirà de la crisi fins que esdevingui un Estat de la Unió Europea, perquè pateix, a més de la crisi internacional, una crisi específica que deriva de la incapacitat espanyola d'integrar-se a la Unió monetària. Per aquesta raó l'estratègia per superar la crisi econòmica i l'estratègia per assolir la independència són dues cares d'una mateixa moneda. Cap força catalanista pot separar les seves propostes econòmiques de les propostes nacionals.

L'any 2009 el pressupostos públics del Regne d'Espanya van tenir un dèficit de 99.845 milions, quan dos anys abans gaudia un superàvit de 12.098 milions d'euros. Els seus ingressos han caigut 59.000 milions, mentre les despeses s'han disparat 53.000 milions, en dos exercicis. En aquests dos anys s'ha estroncat el creixement econòmic espanyol que s'ha basat en un endeutament extraordinari, sense invertir en l'economia productiva. S'ha fini-quitat el model de creixement d'Espanya des de la desaparició de la pesseta, basat en l'expansió immobiliària i del consum, sense la seva contrapartida en la producció. Un exemple: es van arribar a vendre un milió i mig d'automòbils, però no es va obrir cap fàbrica nova i la producció no va superar el milió que es creaven abans de l'entrada a la Unió Monetària. L'any 2008 la crisi financera internacional va tallar el flux de de crèdits de 100.000 milions d'euros anuals des de l'exterior a les caixes i bancs espanyols. Aquests diners finançaven el dèficit de la balança de pagaments, que va assolir el 10% del PIB.

Els impostos sobre la construcció i el consum proporcionaven els ingressos del superàvit fiscal espanyol i el baix endeutament de l'Estat. Quan els inversors internacionals han tallat el flux de desenes de milers de milions d'euros que facilitaven a bancs i caixes espanyola per a les seves inversions immobiliàries, durant dos anys han estat les emissions de deute públic espanyol les que han cobert el dèficit en la balança de pagaments. Però la crisi del deute de Grècia ha estroncat aquesta segona font de finançament d'un consum intern espanyol. Ara Espanya es troba amb un deute públic i privat que supera el 350% del PIB, el 71% del qual és en mans estrangeres, amb 4 milions d'aturats, amb una baixa competitivitat en un mercat mundial obert i amb unes estructures administratives, polítiques i socials obsoletes.

Catalunya només tornarà a crear empreses i llocs de treball quan es tregui de sobre l'enorme llast que representa l'Estat Espanyol. Perquè té una base productiva tocada però no enfonsada, com ho demostren les seves exportacions que suposen el 28% del total espanyol. En canvi l'oligarquia econòmica, política i mediàtica que controla l'Estat Espanyol és estructuralment incapaç d'afrontar els canvis necessaris perquè l'economia sigui competitiva dins la Unió Europea en l'entorn d'un mercat globalitzat. Només cal tenir present els següents punts:

a) L'Estat espanyol no pot devaluar la seva moneda. Aquesta era la solució tradicional que ha permès a l'economia espanyola recuperar la competitivitat internacional perduda en els anys d'eufòria. Formar part de l'euro implica que la competitivitat només es pot recuperar amb innovació tècnica i empresarial. Aquesta realitat fa esclatar tots els antagonismes entre la cultura de l'oligarquia empresarial espanyola i la xarxa catalana d'empreses productives catalanes.

b) La modernització econòmica d'Espanya ha estat superficial. Els hàbits de consum públic i privat s'han situat a nivell europeus, però la producció s'ha mantingut als nivells tradicionals, amb regions senceres de la península sense indústria ni turisme internacional. Els catalans tenim una estructura productiva com Alemanya i d'altres països productius. Aquesta producció permet mantenir el nivell de vida assolit en els darrers anys, fins i tot millorar-lo. Sobretot permet afrontar la sortida de la crisi i enganxar-se a la recuperació europea. En canvi romandre enganxats a Espanya, que, com Grècia o Portugal, no té aquesta base productiva ens condemna a una crisi de llarga durada. Recordem que Espanya no va recuperar el nivell de vida de 1932 fins la dècada de 1960.

c) La monarquia constitucional ha creat un Estat monstruós, que ha duplicat i triplicat els nivells d'administracions. Un exemple, ja antic, és la duplicitat de cadenes de comandaments de la “Policia Nacional” i la “Guardia Civil”. A Extremadura una de cada quatre persones actives viu dels pressupostos públics. En canvi a Catalunya el nombre de funcionaris està per sota de la mitjana europea. Només la independència pot eliminar de cop aquesta multiplicitat de nivells administratius.

d) La manca de cohesió social i nacional. El règim constitucional espanyol és caracteritza per la desafecció dels ciutadans envers els polítics, les institucions i els agents socials. La mentida, la manipulació dels mitjans i la corrupció han creat unes societats immobilistes, petrificades, en les que ningú es refia de ningú i tothom vol preservar els avantatges adquirits. En aquesta societat els catalans constituïm l'enemic interior, l'únic factor de cohesió de l'opinió pública espanyola. En aquesta situació és impossible assolir el consens social per portar a terme els canvis a llarg termini com han fet per exemple a Irlanda.

La crisi de 1898 va posar de manifest l'obsolescència de l'oligarquia espanyola de la Restauració. La societat catalana va reaccionar i va fer esclatar el catalanisme autonomista del segle XX. La crisi actual farà conscient l'opinió pública catalana que no hi ha sortida espanyola a la crisi econòmica. El retorn al creixement i la creació d'empreses i llocs de treball exigeix que Catalunya sigui un Estat membre de la Unió Europea.