La Defensa de Catalunya (1)

La feblesa catalana

La incapacitat dels partits catalans per liderar la resposta del nostre poble contra l'eficàcia les maniobres del Tribunal Constitucional mostra la seva extremada feblesa. La sentència serà l'atac més greu a Catalunya des de l'entrada de les tropes franquistes. Afectarà aspectes fonamentals per a la nostra supervivència nacional com la immersió lingüística, el finançament de Catalunya, l'administració de justícia o les competències de la Generalitat, entre molts altres.

La moció unitària del Parlament respecte a la propera sentència és el paradigma de la feblesa catalana. La direcció del PSC va acordar els límits de la seva resposta en una reunió secreta amb el PSOE. Van decidir presentar-la al Senat per no afectar la disciplina de vot dels diputats escollits a la llista de la ministra Chacón. També van optar per subratllar aspectes secundaris com la renovació dels membres caducats del Tribunal Constitucional, la seva incapacitat per arribar a una sentència, o la reforma de la llei que el regula. Convergència i Unió admet aquestes condicions i té la barra d'apel·lar a la seva “superresponsabilitat” per pactar un acord innocu. Esquerra fa la pirueta sublim de negar-se a signar l'acord, però votar-lo a continuació. És incapaç d'una actuació alternativa, per no posar en perill el seu pacte al govern de la Generalitat. Tots plegats han deixat de costat el principi de la democràcia: la preeminència de la voluntat del poble català sobre la Constitució espanyola.

Espanya ha perdut el respecte per Catalunya perquè ha arribat a la conclusió que la nostra nació i els seus dirigents són inofensius. El poble català només és temut quan és una amenaça pel règim espanyol. Va ser respectat a la Transició quan la monarquia de Juan Carlos necessitava el suport del catalanisme per guanyar credibilitat davant les democràcies europees. Ara és menystingut perquè els dirigents polítics, empresarials i mediàtics catalans no s'atreveixen a qüestionar l'ordre constitucional espanyol.

Catalunya és feble perquè els dirigents polítics catalans estan més preocupats pels resultats de les properes eleccions que no pas pels efectes de la futura sentència. Catalunya és feble perquè els partits polítics catalans avantposen l'estabilitat de l'Estat Espanyol als nostres interessos nacionals.

Resposta als atemptats contra la democràcia i contra la dignitat de Catalunya

La sentència del Tribunal Constitucional infringirà el principi fonamental de la democràcia, que és anterior a la Constitució Espanyola de 1978: “La voluntat dels pobles és el fonament de l'autoritat dels poders públics”, diu l'article 21.3. de la Declaració Universal de Drets Humans de les Nacions Unides. I l'article primer del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics sosté: “Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”.

Cap institució de l'Estat Espanyol té legitimitat per decidir si Catalunya és o no una nació perquè són jutge i part. Les Nacions Unides van ser fundades per actuar com àrbitres imparcials en conflictes d'aquesta mena. Per més escarni la sentència violarà l'article 152.2 de la Constitució Espanyola de 1978 que estableix: “una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents”. De manera incomprensible els defensors catalans de l'ordre constitucional amaguen aquest apartat.

Aquest article, sumat a la disposició transitòria segona de la Constitució, va representar el reconeixement de la voluntat del poble català. Aleshores el Regne d'Espanya encara temia Catalunya. Milers de demòcrates catalans havien pagat amb la mort, la tortura, la presó, l'exili i moltes altres penalitats la defensa del poble català com a subjecte polític. Ara la sentència del Tribunal Constitucional ignorarà aquest precepte i prevaricarà. L'ordre constitucional espanyol va néixer inserit en la legalitat franquista i ara s'en mostren les conseqüències.

Al segle XX Catalunya va respondre amb contundència als atemptats als principis democràtics fonamentals comesos per l'Estat Espanyol. La Solidaritat Catalana (1907) va ser la resposta a la la Llei de Jurisdiccions que vulnerava el principi de la supremacia del poder civil sobre les forces armades. La proclamació de la República Catalana (1931) va ser la resposta a la Dictadura del general Primo de Ribera avalada per Alfons XIII. L'Assemblea de Catalunya i l'Assemblea de Parlamentaris de 1977 van culminar la resistència catalana a l'intent de genocidi de la nostra nació portat a terme pel règim militar franquista.

Per ser dignes dels demòcrates que ens han precedit la resposta catalana a la sentència ha d'estar a l'alçada de la nostra història. S'ha de tractar com un nou atemptat a un principi democràtic: la voluntat popular és el fonament dels poders públics. Si no som contundents davant aquesta ofensa mai més l'Estat Espanyol, ni l'opinió pública mundial, ens tindrà el menor respecte.

Aplegar mobilització amb acció política

Fins ara els partits polítics han seguit les deliberacions de la sentència sense sortir de l'ordre constitucional i estatutari. N'ha resultat la impotència d'uns representants còmodament instal·lats en la ben pagada teranyina del règim actual.

Però la part més conscient de la ciutadania catalana ha retornat als fonaments de la nostra història: som una nació que té el dret a l'autodeterminació i la defensem al carrer. Va començar amb les grans manifestacions de l'any 2006 i 2007 i ha seguit amb el gran moviment de les Consultes Populars. Han emergit més de 400 comissions locals, s'han mobilitzat més de 50.000 voluntaris i més de mig milió de ciutadans ja han votat “si” a la constitució de Catalunya com Estat de la Unió Europea.

Però els efectes d'aquestes concentracions han estat limitats perquè no han reclamat la representació democràtica del poble a les eleccions. En canvi Solidaritat Catalana (1905-1907), la República Catalana (1931) i l'Assemblea de Parlamentaris de 1977 van combinar la mobilització al carrer amb la lluita per la representació a les urnes. Solidaritat Catalana va foragitar els partits dinàstics sucursalistes de la política catalana; la proclamació de la República va portar al primer Estatut d'Autonomia de 1932 i l'Assemblea de Parlamentaris va aconseguir el restabliment de la Generalitat. Ara hem d'esdevenir un Estat com han fet desenes de nacions europees des de 1991.

Per aconseguir-ho les mobilitzacions populars contra l'ofensiva espanyola dels darrers anys ha de traduir-se en un moviment polític. Però una part dels seus activistes es frenen per la conducta política dels partits catalans i una altra part encara confien en els seus partits. La defensa de Catalunya necessita combinar les mobilitzacions populars amb una nova estratègia política.